(...) ser religiós ajuda [a sentir-se feliç], encara que siguis ateu: inclús els no creients que viuen en comunitats creients són més feliços que els que viuen envoltats d’ateus. Les relacions ajuden (...).
Lluís Amiguet,entrevista a Bruno S. Frey, “Las parejas son más felices sin hijos que con ellos”, La Vanguardia 8-10-2009.
En aquestes situacions turbulentes [desplaçament de comunitats lluny del seu lloc d’origen], els homes van intentar conservar els seus lligams comunitaris o recuperar-los a través de grups religiosos, agrupacions, mútues, associacions de socors mutus, clubs esportius o organitzacions polítiques. Això permet explicar perquè el fet religiós, sota formes variadíssimes, torna amb força sense que sigui qüestió de dogma o d’església en el sentit ‘catòlic’, és a dir, de totalitat.
Les sectes, les comunitats, les confessions –però també els equips esportius o les identificacions folklòriques- permeten reinventar unes comunitats a vegades fràgils i temporals, el contingut de creença de les quals és mínim.
... resulta bastant sorprenent constatar que ... l’Església catòlica ... ha substituït els continguts de creença per l’afirmació en totes les ocasions del dogma de l’amor al proïsme.
Yves Michaud, Religión, identidad y comunidad, La Vanguardia 8-10-2008.
Celtic contra Rangers = catòlics contra protestants
"El futbol és la nostra religió", diu la tornada d’una cançó del grup technofolk suec Rednex. Potser a Estocolm i Malmö no sigui literalment cert, però a Glasgow per descomptat que sí. A Escòcia, el rosari i la pilota estan units per una espècie de cordó umbilical i constitueixen una frontera silenciosa que defineix a tothom com a catòlics, protestants o neutrals.
(...) el Rangers, fins 1989 tenia la política de no fitxar jugadors catòlics.
(...) Escòcia ha fet seves les batalles religioses d’Irlanda i les ha dut als carrers i al futbol. El Celtic va ser fundat el 1888 per immigrants catòlics de la veina illa, i el Rangers, el 1973, per treballadors protestants de les drassanes. En el Celtic Park abunden les banderes tricolors irlandeses i alguna d’Euskadi i Palestina, i a l’Ibrox dominen les grades la Union Jack i la bandera israeliana.
"Rebre el Papa és molt important –diu (...) un seguidor del Celtic (...). La religió no és qüestió d’anar a missa, és qüestió d’identitat, de nosaltres contra ells. Els catòlics hem estat molt discriminats en aquestes illes, i poder fer gala de la nostra religió i la nostra fe és un privilegi".
(...) en aquestes latituds el futbol i la religió són coses molt serioses: un àrbitre li va treure targeta groga a un porter polonès del Celtic (...) per la 'provocació' de persignar-se en el terreny de joc.
Rafael Ramos, Fronteras invisibles en Glasgow, La Vanguardia 16-09-2010.
¿Què pot dur a una persona a buscar calor espiritual en una parròquia diferent a la que ha venerat per tradició o per devoció? ... el flux d’unes religions a unes altres s’ha normalitzat a Espanya. En bona mesura es produeix des de l’Església catòlica vers altres confessions minoritàries, on els fidels troben una atenció més personalitzada a les seves inquietuds. On s’insisteix menys en el compliment de determinades normes i es fomenta el trobament i l’intercanvi d’experiències. La llibertat per fer-ho sense haver d’apostatar, també juga com element a favor...
Si a l’islam aquest ‘tràmit’ resulta senzill, n adult que aspiri a convertir-se en jueu ha d’aprovar un complex examen davant un tribunal rabínic, previ al bany ritual en el ‘mikve’ de la sinagoga.
Quino Petit, Cuestión de fe, EPS.
Revolucionària era ... la idea [de Sant Pau] d’igualtat de tots els creients dintre de la comunitat cristiana, independent de la seva cultura, del seu sexe, del seu estatus social: “... Ja no hi ha jueu ni grec, ni esclau ni lliure, ni home ni dona”.
Juan José Tamayo, En busca de Pablo, El País 21-10-2006.
... el nord [de Nigèria], predomina l’ètnia hausa, de majoria islàmica, i al sud, on estan implantats els yoruba i els ibo, cristians o animistes en general.
Jos, Musulmanes y cristianos entierran a sus muertos, La Vanguardia 1-12-2008.
... algú travessava una “gran crisi, potser d’identitat, existencial o cultural, la qual es manifestava en una gran ansietat”. Això el conduïa a exigents exercicis de disciplina, de dejuni més enllà del prescrit per la seva religió, buscant una ‘puresa’ que s’exigia a si mateix i al grup de fidels que el rodejaven. A judici d’alguns, aquest fonamentalisme religiós específic, aquesta mescla d’univers autoreferencial que va generant vinculacions malaltisses entre versions espúries de la religió que professen i lleialtats absolutes de grup, és el que desencadena drames col·lectius ...
... grups o sectes coercitives, amb un elevat grau de manipulació psicològica, el qual construeix entre els seus membres lògiques identitàries simples i exclusivistes, i que s’autolegitimen a partir de forts exercicis de prova els quals acaben conduint al compromís i a la fidelitat absolutes.
Joan Subirats, ¿Identidades que matan?, El País 8-04-2004.
