La tesi que vull presentar aquí és que les religions estan mortes, i mereixen estar mortes, tal com Nietzche parla de la mort de Déu. (...) El que està mort (...) són les religions “morals” com a garantia de l’ordre racional del món.
La institucionalització de les creences, que va donar origen a les Esglésies, va incloure (no sé si només en la pràctica o com un factor necessari) una reivindicació del poder històric, en el sentit que era gairebé natural i necessari que una religió moral es convertís en una institució temporal poderosa. (...) el mateix fet que existeixi una diferència entre clergues i llecs fa que una religió es converteixi en una institució, l’objectiu de la qual és empre la seva pròpia supervivència. (...) la mort de les religions institucionalitzades no significa que no tinguin legitimitat. Senzillament, arriba un moment en el qual ja no són necessàries (...), les religions ja no contribueixen a una existència humana pacífica ni representen ja un mitjà de salvació. La religió resulta un poderós factor de conflicte en moments d’intercanvi intens entre mons culturals diferents.
(...) La religió que està morta és la religió-institució, la qual va contribuir enormement al desenvolupament de la civilització però, al final, es va convertir en un obstacle.
(...) La lluita contra la supervivència de les religions de la qual parlo té poc a veure amb la negació racionalista de tot significat als sentiments religiosos.
(...) L’oposició contra qualsevol forma de llibertat d’elecció en tot el relacionat amb la família, la sexualitat i la bioètica és contínua i intensa, sobretot en països com Itàlia i Espanya. Tinguem en compte que la Església s’oposa a lleis que no obliguen, sinó que només permeten la decisió personal en aquests assumptes.
(...) Mentre no s’elimini l’aspecte autoritari i de poder de les religions, sserà impossible avançar vers el mutu enteniment entre les diverses cultures del món.
(...) en general, s’ha considerat que la religió era un medi d’educar a la humanitat vers la caritat, la pietat i l comprensió. En molts sentits, la compassió sembla ser la base fonamental de tota experiència religiosa. (...) l’era de la religió-institució s’ha acabat i la seva supervivència només es deu als esforços de els jerarquies religioses per conservar el poder i els seus privilegis. (...) Segurament, el verí de l’universalisme es va estendre pel món gràcies als conqueridors europeus, els quals són responsables de l’estricta associació entre conversió (al cristianisme (...)) i imperialisme.
Gianni Vattimo, ¿Es la religión enemiga de la civilización?, El País 1-03-2009.
-->
Nacionalisme religiós
(...) La veritable raó de la meva silenci és la perplexitat que he sentit davant una onada desconeguda fins ara de xovinisme nacionalista i extremisme religiós en una societat els codis, bé o malament, jo creia conèixer.
Els meus coetanis -siguin de l'esquerra o de la dreta moderada, persones que van seguir de prop la constitució de l'Estat jueu, que va començar a finals dels anys 40, i que durant més de 60 anys han participat activament en la lluita per la seva subsistència i en la consolidació de les normes en què se sustenta la identitat israeliana-, estan ara desconcertats i atònits davant aquest rebrot de nacionalisme que intenta acabar amb aquestes antigues normes. Un nacionalisme extremista que brolla de dues fonts aparentment contradictòries. D'una banda, de les valls tenebrosos de la religió jueva, que, juntament amb una banda humanista i fraternal, també té una versió clarament racista. I d'altra banda, encara que resulti sorprenent, d'un laïcisme extremista, importat pel senyor Lieberman i el seu partit del vell totalitarisme soviètic.
En la societat israeliana es va reforçant la convicció general que la solució del conflicte amb els palestins està a permetre la constitució d'un Estat palestí al costat de l'Estat israelià.(...) Està despertant dins del propi Israel una forta onada nacionalista, que pretén conculcar els sagrats drets del ciutadà i exigir estranyes declaracions de lleialtat amb amenaces de negació de la nacionalitat. Per moments, sembla que les energies que en el passat es dirigien cap als enemics de fora es dirigeixen ara cap a dins, cap a "els enemics de casa", a qui la dreta nacionalista considera aliats i col·laboradors de la dura crítica que es fa a Europa cap Israel. I així, part de la societat considera els informes de les organitzacions de drets humans d'Israel, sobre la violació dels drets dels palestins en els territoris o sobre el brutal comportament d'alguns soldats, veritables actes de traïció. I això que un dels punts forts d'Israel durant molts anys ha estat la seva capacitat de donar curs a l'autocrítica, ideològica i constructiva, i la seva disposició a enfrontar-s'hi públicament.
Però mentre aquesta onada és dirigida principalment per l'extrema dreta, amb l'ajuda de la dreta clàssica de Netanyahu i d'alguns membres de l'oposició de centre, el món religiós va fent-se cada vegada més extremista en la seva ortodòxia i inventant noves prohibicions i turments per complaure'ls. Qui hagués pogut imaginar que a Jerusalem s'arribaria a separar homes i dones en algunes línies d'autobusos. Qui hagués pogut imaginar que els religiosos s'apoderarien de barris sencers per tot el país. I que prohibirien als creients llogar pisos als àrabs. La volta al judaisme no es reflecteix només en l'estudi de vells textos, sinó en l'existència de dos partits religiosos controlats per vells rabins que donen ordres i directrius als parlamentaris i als ministres del Govern sobre com actuar i com votar.
I què fa l'esquerra? Fa cultura en comptes d'actuar una mica més en l'arena política o ideològica: mai ha hagut a Israel una època de tant esplendor cultural. Però, des d'un punt de vista polític, l'activitat de l'esquerra és menor i feble. Els propis partits de l'esquerra estan enfrontats i dividits, i una part fins i tot ha donat el seu suport a la coalició de Netanyahu-Lieberman. Així es mostra una esquerra política feble, plorosa i confusa, que fa temps que ha perdut el contacte amb el poble pla.
Abraham Yehoshua, Tiempos oscuros, La Vaguardia 29-01-2011.
Evitar fer malbé la
imatge de l'Esglèsia a l'opinió pública
El
Vaticà i el mateix Francesc devien respirar alleujats després de deixar enrere,
finalment, l'incòmode judici pel cas Vatileaks 2. Hi va haver condemnes lleus
per als principals acusats, el capellà espanyol Vallejo Balda i la seva
còmplice italiana Chaouqui, per divulgar documents reservats. Els dos
periodistes italians que van destapar l'escàndol van quedar absolts "per
defecte de jurisdicció".
La
benevolència del tribunal vaticà es va expressar en la primera frases de la
sentència, que va causar impacte i positiva sorpresa pel seu valor de jurisprudència.
Els jutges van destacar "la llibertat de manifestació de pensament i la
llibertat de premsa en l'ordenament jurídic vaticà, establerta i garantida pel
dret civil". Sota aquella premissa general, tan generosa, els delictes van
perdre virulència. amb tot, Vallejo Balda va ser condemnat a 18 mesos de presó
i Chaouqui a 10 mesos per lliurar documents confidencials als periodistes. El
sacerdot de La Rioja [Balda] és probable que no torni a la presó. Tampoc ho
farà Chaouqui, mare d'un nadó de pocs mesos, la pena de la qual va quedar
suspesa durant 5 anys mentre no torni a cometre un delicte. Va ser una fórmula
jurídica perfecte per declarar-la culpable però evitat posar-la un una cel·la,
una cosa que hauria provocat furor internacional i molt mala premsa al Papa.
Els
periodistes es van congratular per la victòria de la llibertat d'informació i
pel precedent que això suposa per als periodistes que informen sobre la Santa
Seu.
El
Vaticà no va posar mai en dubte la veracitat del contingut dels llibres, en els
quals s'explicaven detalls sobre la gestió de l'Institut d'Obres per a la
Religió (IOR) -la banca italiana-, del destí dels diners rebuts per a obres de beneficència,
dels apartaments de luxe a disposició dels cardenals o de l'altíssim cost dels
processos de beatificació i canonització. Algunes d'aquestes informacions
-veritats incòmodes per a l'Esglèsia catòlica- ja eren sabudes, però els
llibres les van confirmar amb detalls.
El
Vaticà es va veure en una disjuntiva complicada. D'una banda tenia el deure de
perseguir el delicte de sostracció i fuga d'informació que el mateix Francesc
havia endurit després de ser elegit. De l'altra, el procés treia a la llum, de
nou, les misèries vaticanes i feia aparèixer la Santa Seu com una entitat a la
defensiva gairebé arcaica, que seia al banc dels acusats dos periodistes per
haver fet la seva feina.
De
Vallejo Balda que va arribar al Vaticà recomanat pel cardenal Rouco Varela, amb
l'aura de ser un geni de les finances en la seva època d¡ecònom de la diòcesi
d'Astorga, han transcendit gustos i conductes poc compatibles amb el seu
sacerdoci. Ell mateix va confessar haver estat seduït per Chaouqui en un hotel
de Florència.
El
portaveu vaticà, el jesuïta Federica Lombardi va justificar el polèmic judici
per demostrar que el Vaticà té "voluntat de combatre" les
indiscrecions que fan malbé la imatge de l'Esglèsia a l'opinió pública.
Eusebio Val, Penes lleus i absolucions
tanquen l'incòmode cas Vateleaks 2, La Vanguardia 8-07-2016.
El Papa a Auschwitz
Un
supervivent, Robert Roman Kent, discrepa de l'actitud del Sant Pare davant
l'Holocaust.
Robert
Roman Kent, de 90 anys, va sortir una mica irritat de la trobada amb el papa
Francesc a Auschwitz. Encra que moltes veus autoritzades al món jueu van
entendre i van apreciar el gest del silenci, a d'altres els va semblar
insuficient i fins i tot inadequat. Per a Kent, "el Papa ha esta aquí,
però alhora, no hi ha estat, ja que no ens ha dit ni una paraula; això ha estat
una mica decebedor". [...]
"Entenc
que volgués escollir el silenci -va dir l'expresoner-. El silenci està molt bé,
però de vegades has d'anar més enllà del silenci. El silenci és massa fàcil, i
aquest no és un lloc per practicar el silenci, sobretot perquè hi ha tants
negacionistes. [...] La premsa diu que van morir 6 milions de jueus `...]. Però
no és veritat. Va succeir que els van matar. Els van assassinar. La premsa treu
gravetat a l'Holocaust. Per això era important que el Papa digués alguna
cosa".
Birkenau, enviat especial. "El silenci
és massa fàcil", La Vanguardia30-07-2016.
