“Tenim un gran problema ... doncs totes les polítiques agràries que disposaven països del Sud els anys 80 i que els permetien assegurar estocs per fer front a sequeres, tenir bancs de llavors o pressionar per acabar amb els arancels de la importació de cereals que procedien de l’exterior, s’han quedat a la cuneta. Ens hem carregat la seva agricultura i ara depenen de l’externa, que té preus pels núvols”. Així ho denuncia Intermón Oxfam (IO)a l’informe “Precios de doble filo”...IO crida a governs del Sud a recuperar la soberania alimentària “independentment del que digui el Banc Mundial”i als països rics a augmentar el percentatge d’ajut destinat a agricultura... I insisteix en un canvi de política comercial: menys dumping i [menys] subvencions a l’exportació en els països del nord.
Maricel Chavarría, El Precio del hambre: un 0,7% de la ayuda contra la crisis, La Vanguardia 17-10-2008.
El centre penitenciari 1391 va ser descobert per l’organització israeliana pels drets humans Hamoked (...).
El Comitè contra la Tortura de l’ONU ha exigit a Israel que obri el centre secret i permeti investigar possibles tortures i interrogatoris il·legals (...).
El director del Comitè Públic Israelià contra la tortura (...) va més lluny i exigeix el tancament immediat de la presó 1391.
Henrique Cymerman, La cárcel israelí que no existe, La Vanguardia 25-05-2009.
Malgrat les nostres pressions, l’ONU es va negar a definir els fets [de Ruanda] com genocidi, tot va ser retòrica mentre les superpotències (França, EUA, Bèlgica) treballaven darrera dels seus interessos. Va ser una de les manipulacions polítiques més obscenes.
[A Afganistan cinc cooperants nostres van ser assassinats, i ens en varem haver d’anar] Ens en varem anar per una nova manipulació política: Colin Powel, secretari d’Estat nord-americà, va dir que les ONGs que operaven a Afganistan i a l’Iraq eren part del seu equip de combat i, òbviament, les ONGs van deixar de ser percebudes com quelcom neutral.
(...) EUA i els seus aliats es serveixen de l’assistència humanitària com a eina política per guanyar-se els cors i les ments de la població. Per això és tan important que els ciutadans exigeixin als seus governs que compleixin les regles de la llei internacional.
Ima Sanchís, entrevista a James Orbinski, “Si estás abierto, no eres ajeno al sufrimiento ajeno”, La Vanguardia 19-10-2009.
(...) El dissabte va fer un any que es va aprovar a Dublín el tractat que prohibia les bombes raïm. Un arma caracteritzada per un impacte massiu i indiscriminat sobre la població civil. (...) Consolida una tendència iniciada, fa 12 anys, amb l’aprovació del tractat de prohibició de les mines antipersones. Amb les mines, a més, es trencava la consideració tradicional segons la qual era millor avançar molt poc o res però salvaguardant el consens que avançar molt sense consens. El tractat contra les mines va sortir endavant malgrat l’oposició de diversos estats. No obstant, no poden ignorar l’existència del tractat, a la pràctica, han tendit a respectar-lo. Amb les bombes de dispersió s’ha repetit de forma positiva l’experiència. Esperem que no acabi aquí. Per així aconseguir, en paraules de Federico Mayor Zaragoza, “la seguretat de la pau enlloc de la pau de la seguretat”.
Jordi Armadans, De las bombas racimo al desarme global, La Vanguardia 2-06-2009.
Temes relacionats: Cooperació moderna de les ONG
Temes relacionats: Cooperació moderna de les ONG
