ONU
El 1945, la clarividència i la lucidesa e moments de gran sotsobre, de confusió, de remordiment postbèl·lic, van conduir a la creació de les Nacions Unides per a que “els pobles” evitessin a les generacions venidores l’horror de la guerra (Carta de les Nacions Unides, 1945), “elevant els baluards de la pau en la ment dels homes” guiats per uns principis universals “democràtics” de justícia, llibertat, igualtat i solidaritat, que anuncia el mateix any la Constitució de la Unesco i que desenvolupa el 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans. Segons l’article primer: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i, dotats de raó, han de comportar-se entre si fraternalment.”
Tot estava, doncs, ben preparat per a la transició des d’una cultura de guerra a una cultura de pau.
Federico Mayor Zaragoza, Ministerios de Paz, La Vanguardia 13-05-2008.
(...) el Consell [de Seguretat] va aprovar per unanimitat la resolució en la qual es condemna la violència sexual contra dones i nenes en zones de guerra. (...)
El text aprovat en la sessió d’ahir –enllaça amb les resolucions 1325 i 1820 del anys 2000 i 2008, quan es va començar a prendre consciència- subratlla que posar coto a la impunitat ésessencial “si una societat està en conflicte o recuperant-se”. El seu objectiu passa per acabar amb els abusos comesos contra els civils i prevenir-los de cara al futur. La mesura (...) suposa la constitució de l afigura d’un enviat especial de l’ONU que coordini els esforços per combatre l’ús de la violació com arma. També significa que les Nacions Unides disposaran d’un equip tècnic per assessorar als governs sobre la millor manera de perseguir als infractors.
“Amb aquesta resolució, el Consell de Seguretat tramet un missatge sense equívocs, el qual és una crida a l’acció (...)”.
Francesc Peirón, La ONU se fija acabar con la violación como ‘arma de guerra’, La Vanguardia 1-10-2009.
El 0’7% adquireix més sentit que mai, ja que només un 0’7% dels prop de tres bilions de dòlars que la UE i Estats Units van a injectar per salvar la crisi bastaria per pal·liar la gana en el món. Ja no es tracta de l’anhel frustrat de les ONGs per assolir que es destini el 0’7% del PIB al desenvolupament. L’equació s’ha simplificat: un grup de treball de l’ONU que estudia el preu dels aliments estima que es requeririen entre 20.000 i 40.000 milions de dòlars per a que els 923 milions de persones famolenques salvin les seves vides, una forquilla que de fet suposa el 0’7 d’aquests tres bilions.
Maricel Chavarría, El precio del hambre: un 0,7% de la ayuda contra la crisis, La Vanguardia 17-10-2008.
