Abans que la crisi ens apallissés, la redistribució de la riquesa (i els pagaments d’impostos i seguritat social que la feien possible) era considerada el major obstacle per a l’eficiència econòmica. De fet, els valors de solidaritat havien cedit pas al ‘mèrit’ individual, jutjat per la grandària del propi salari.
(...) Un individu és lliure i autònom només per les decisions col·lectives preses després d’un debat democràtic, particularment de les decisions que li garanteixen a cada persona l’accés als bens públics com l’educació, l’atenció mèdica, etc. Encara perdura cert sentit de la solidaritat social, però és tan abstracte que aquells a qui la roda de la fortuna ha afavorit tant pràcticament no se senten en deute. Creuen que deuen el seu estatus purament al mèrit, no als esforços col·lectius –escoles y universitats finançades per l’Estat, etc- que els van permetre concretar el seu potencial.
(...) tots devem, al menys en part, el nostre èxit als demés, degut als bens públics que ofereix la societat. (...) les classes més privilegiades, les que més se’n beneficien de la solidaritat dels demés, particularment les pobres, ja no poden negar les contribucions d’aquestes últimes. Però no esperin que ho admetin.
Jean-Paul Fitoussi, La rebelión de los meritócratas, La Vanguardia 13-10-2009.
Baixar els nivells de desigualtat serviria per reduir una ampla gama de mals socials, des de la delinqüència violenta i el nombre de presos fins l’obesitat, des dels embarassos de les de quinze anys fins l’estrès i les malalties psicològiques. I augmentaria la felicitat de tothom, fins dels més afortunats.
(...) “hi ha una extraordinària correlació entre el malestar social i de salut i la desigualtat” (...).
L’estreta relació entre la desigualtat i les patologies socials és impactant. El percentatge de gent que no es fia dels seus conciutadans és molt més alt en països o regions desiguals. (...).
“Hi ha una relació molt forta entre malaltia psicològica i desigualtat” (...). I malgrat que EUA gasti més que cap altra país en el seu sistema de sanitat, “és més probable que un nen mori a EUA que a Grècia o Cuba” (...).
(...) cada reducció de la desigualtat de renda en els països rics es tradueix en augments de benestar social i de felicitat a tots els nivells de la societat.
Mentrestant, el model nòrdic –amb baixos nivells de desigualtat- aguanta bé en aquesta crisi. Els executius de la nova generació de multinacionals escandinaves –Nokia, Ericson, Ikea-, a l’igual que els japonesos del molt equitatiu model Toyota, cobren molt menys que els seus homòlegs nord-americans o britànics. (...) En empreses nòrdiques, “és molt important ser igualitaris; és el pegament cultural que ens aglutina” (...). Escandinàvia té un sistema tributari més progressiu que altres països, però la seva estructura de sous bruts és també més igual.
(...) Per molt que s’insisteix que EUA és el país on “tot és possible”, el grau de mobilitat social és més gran en països de distribució més equitativa. (...) Per xocant que resulti als creients en el somni americà, té una explicació senzilla: hi ha una estreta relació entre igualtat i despesa en ensenyament públic. A Noruega, l’ensenyament privat rep només el 2% de la despesa total en ensenyament. A EUA li correspon el 32%.
Andy Robinson, Más iguales, más felices, La Vanguardia 10-08,2009.
